Article publicat a Catalunya Plural el 23 d’agost de 2024.
Les eleccions europees del passat 9 de de juny van suposar el tancament d’un intens cicle electoral de gairebé un any que ha fet palès l’allunyament d’una part important de la ciutadania respecte a la política i als partits. Les dades són clares i els elevats índex d’abstenció un crit d’alerta que la classe política no hauria d’ignorar. Però, tot i que els discursos portarien a pensar que han entès el missatge, els fets van en sentit contrari. Patacada rere patacada, els nostres representants insisteixen a negar les evidències.
Acadèmicament es defineix evidència com allò que palesa o fa evident una cosa. Per tant, com el conjunt d’elements informatius que permeten sostenir una hipòtesi o una opinió. A les relacions personals són habituals expressions com “no vulguis negar l’evidència d’aquesta veritat” o “m’he hagut de rendir a l’evidència”, reflectint la tendència a penalitzar i qüestionar a aquell que es resisteix a assumir fets contrastats.
Un cop resolta la gran incògnita de l’estiu, amb la investidura de Salvador Illa com a 133è president de la Generalitat de Catalunya, les escenificacions de les diferents formacions polítiques segueixen vinculades a afirmacions i lemes que les evidències contradiuen de manera tossuda. D’aquesta manera, persisteixen en la política de la paraula morta, caracteritzada per un intercanvi d’arguments entre els responsables i representants polítics fonamentats, de manera quasi permanent, en una retòrica buida, quan no directament en mentides i falsedats.
Evident és que l’abstenció massiva de vora un milió d’independentistes, que es consideren orfes de representació i que amb el seu no vot han volgut castigar a uns partits que els van defraudar i enganyar, ha tingut un impacte directe en el resultat de les eleccions catalanes. De fet, aquest era l’objectiu de l’activisme abstencionista. En aquest sentit, sonen entre ridículs i cínics els intents d’una part del processisme d’acusar als abstencionistes de l’elecció d’Illa.
El PSC i el PSOE saben perfectament que la foto sorgida de les darreres eleccions és un miratge, i que no respon a la realitat. Però insisteixen en l’esperança que quatre anys de govern serviran per diluir les opcions sobiranistes. El problema és que missatges com “dècada perduda”, “final del procés”, “reencuentro” o “restaurar la convivència” seran comprats per bona part del seu electorat, fet que generarà frustració i desengany en el moment que l’independentisme absent torni a votar. Comparteixo que el procés, entès com tot allò que ha passat aquesta darrera dècada, s’ha acabat amb el nomenament del president socialista, però aquest mateix fet implica l’inici d’una nova etapa que reequilibrarà els resultats en properes conteses electorals i obrirà un nou cicle com el que va culminar amb el referèndum del 2017.
Evident és que, malgrat els intents de disfressar el fracàs, Junts va plantejar les eleccions com un plebiscit sobre Puigdemont i el va perdre. Tot el que ha vingut després no són més que intents desesperats de mantenir un relat que fa aigües per totes bandes. Ni cobrar per avançat, ni retorn del president exiliat avalat per l’amnistia ni bacanal de crispetes per celebrar el triomf d’advocats murris. Als juntaires els ha vingut gran els pols amb un Pedro Sánchez mestre del trilerisme i uns jutges espanyols que mai fallaran al servei d’una democràcia espanyola hereva del franquisme que no deixarà de tenir a Catalunya al punt de mira. El més greu és que això estava vist i anunciat per molts, però Junts i la resta dels partits processistes han preferit seguir amb l’absurda estratègia d’enredar al personal amb discursos vans i estèrils. La culminació de tot plegat va ser la xarlotada de Puigdemont del 8 d’agost, que només va servir per dinamitar en poques hores el seu prestigi, el de l’exili i el de la Policia de Catalunya. Jugada mestra, que diuen ells. Potser canviar d’estrategues i trobar un altre entreteniment pel sobrevalorat Boye donaria millors rèdits.
Més aviat sembla que els de Junts segueixen amb l’escenificació mentre internament treballen pel retorn a la Convergència de sempre. Les aproximacions de Mas i Pujol al partit, o determinades declaracions que recorden les èpoques dels governs “business friendly” són tot un senyal. I no és casual que just ara trobem a David Madí, l’Steve Bannon català, fent caixa amb un llibre on els “adults” poderosos i rics com ell alliçonen al catalans “infantils” que no vam saber seguir les seves indicacions. Que un dels personatges més inquietants, tèrbols i perillosos de la política catalana dels darrers vint-i-cinc anys hagi gaudit d’entrevistes massatge i promoció gratuïta d’un text ple de falsedats i manipulacions és tot un indicador de la dimensió del drama que vivim.
Evident és, també, que Esquerra Republicana de Catalunya ha pagat els plats trencats del fracàs processista dels darrers set anys. Anunciades per molts, les conseqüències dels errors estratègics, la falta d’autocrítica, els tics autoritaris i la incapacitat per assumir responsabilitats han portat al partit de Macià i Companys a una situació d’imprevisible final. El passat 14 de maig vaig fer una piulada a twitter que començava dient “Sembla que Junqueras s’enroca i vol ser el Carrizosa d’ERC”. Com ens passa sovint als que opinem a les xarxes, durant unes hores vaig pensar que m’havia passat de frenada amb la piulada, però vist tot el que ha vingut després començo a pensar que potser acabarà sent un premonició encertada.
El debat entre la militància és viu i intens. L’escàndol, insuficientment aclarit, dels cartells contra l’Alzheimer, la negociació i votació interna per investir a Salvador Illa i el relat teledirigit per la direcció i els mitjans afins per crear una falsa divisió entre junqueristes i roviristes han servit per desviar l’atenció sobre les davallades electorals encadenades durant els darrers set anys. Però les evidències s’acabaran imposant i els responsables del desastre hauran d’acabar assumint responsabilitats. Tant els dirigents d’Esquerra com els de la resta de partits processistes, així com OMNIUM i l’ANC, han d’entendre que tots els protagonistes de l’1-O han de plegar i assumir el fracàs. Cal reflexió, renovació i cares noves que obrin una nova etapa, presidida per la transparència en el debat i la democràcia en les decisions.