Article publicat a Social.cat el 3 de juny de 2025.
La incertesa és com un horitzó ennuvolat: saps que hi ha alguna cosa allà, però no pots veure-la amb claredat. De manera habitual, en parlem quan ens referim a la manca de certesa o coneixement sobre el futur, sobre un resultat o sobre informació concreta. Pot sorgir per la complexitat d’una situació, per la falta de dades o per la naturalesa imprevisible de molts esdeveniments.
Aquestes darreres setmanes i mesos han estat decisivament convulsos pel tercer sector i pel conjunt del sector social, amb diferents fronts vinculats als convenis col·lectius, al finançament i als marcs normatius, sent la crisi estructural i la necessitat d’una reforma integral de la DGAIA (ara Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència) l’esdeveniment que ha encès totes les alarmes a les entitats socials i ha agreujat una sensació d’incertesa que s’enquista de manera perillosa.
Els fets han posat el focus en el debat sobre la viabilitat del model de protecció social si no es compta amb la necessària solidesa financer-administrativa i amb un marc normatiu estable. La combinació d’un infrafinançament crònic i la manca de concrecions legislatives, generen un perillós escenari d’incertesa, tant per a les entitats, com per a les professionals i pel conjunt de la societat. La precarietat amb què continua treballant el sector, malgrat algunes millores, provoca una sensació creixent d’inseguretat i desprotecció. Les organitzacions estressen les seves estructures per garantir la viabilitat i sostenibilitat i les professionals es veuen sotmeses sovint a càrregues de treball molt superiors a la capacitat real del servei. La incertesa generada per aquesta situació no només afecta la gestió quotidiana sinó que també doblega les esperances de les famílies que confien en un sistema robust i coherent.
De fet, sorprenen aquests dies les reflexions d’una part de la classe política, d’alguns mitjans i de molts tertulians, que semblen haver descobert ara les dificultats del sector. De què es pensen que parlaven les entitats i plataformes quan feien campanyes, rodes de premsa i mobilitzacions reclamant un finançament just? De què es pensen que avisen quan denuncien la injusta situació de les professionals i reclamen l’equiparació salarial?
Sense entitats no hi ha professionals i sense professionals no hi ha entitats. Aquesta és la realitat del sector que la majoria hem conegut i defensat. Malgrat determinats interessos que miren de crear relats alternatius, això no va d’empresaris que s’enriqueixen explotant treballadors. Afortunadament, la història i la trajectòria de les entitats socials catalanes acredita un model fonamentat en la governança democràtica, la iniciativa social, el sense afany de lucre i la voluntat de servei públic. I si hi ha algú que fa les coses d’una altra manera, enganyant, manipulant, fent trampes o delinquint, que es demostri, es denunciï i es persegueixi. Estic convençut que si això passa, el conjunt del tercer sector serà implacable amb aquells que puguin minar la seva credibilitat i honestedat.
Les organitzacions socials tenen el rol principal de la intervenció i l’acció, però també actuen com a observadores crítiques i impulsores de la transformació social. Per això cal fer una crida a no permetre que la incertesa esdevingui la norma. En el cas de la DGPPIA, la inversió en professionals, eines tecnològiques i propostes formatives ha de ser prioritària, ja que sols així es podrà garantir un seguiment proper i sensible a les necessitats dels infants i adolescents en risc i dotar el sistema d’una resposta immediata i coherent.
No és només una qüestió de números, sinó de valors i de compromís social. El benestar de les infàncies i de la societat en conjunt depèn d’una acció decidida, que no es limiti a resoldre crisis puntuals, sinó que transformi l’enfocament de tota la política social. Quan les estructures de prevenció i protecció social es veuen privades dels recursos necessaris i d’un marc legal estable, els efectes es propaguen més enllà de les institucions, debilitant la confiança ciutadana en la capacitat de les administracions per protegir els més vulnerables.
Fa uns quants anys, en un acte d’una de les plataformes del sector, un conseller del Govern de Catalunya afirmava que la resposta a les demandes que plantejaven les entitats passava de manera imprescindible per dues accions indissociables: la millora del finançament de manera significativa i suficient i l’articulació de marcs legislatius que protegissin i fomentessin al conjunt del sector. No era el primer responsable polític ni va ser el darrer a fer afirmacions d’aquest tipus. Però va passant el temps, s’incrementen les demandes socials i les paraules no es concreten en fets de manera efectiva i valenta.
La incertesa són núvols a l’horitzó, però també pot ser força de canvi. Les organitzacions que saben gestionar-la poden trobar oportunitats per millorar i innovar. Tot depèn de com s’afronti: amb por o amb estratègia. Per això és important que el tercer sector aprofiti aquests temps convulsos, en els que possiblement alguns miraran de posar en dubte la mateixa existència de les entitats socials, per enfortir-se i reivindicar-se davant les administracions públiques, les forces polítiques i el conjunt de l’opinió pública. Com? Revisant i reforçant les accions d’incidència política, establint aliances estratègiques i potenciant la innovació social.
Només si s’entén que l’èxit de la incidència no s’ha de mesurar pel nombre de reunions fetes amb el president i la consellera, sinó pel tant per cent d’increment de la inversió pública en serveis socials, per la pujada de les tarifes i els mòduls i per les lleis aprovades i desenvolupades recollint les propostes del sector, s’estarà en el camí d’equiparar-se a la resta de sectors econòmics i socials que fan lobby en defensa d’allò que representen. I a més, aquesta incidència és indispensable perquè els responsables polítics tinguin la mesura exacta de la dimensió de les problemàtiques. Ho va explicar molt bé John F. Kennedy quan va dir: “Els lobbistes em fan entendre un problema en deu minuts, mentre que els meus col·laboradors triguen tres dies”.