Article publicat a Social.cat el 3 de març de 2026.
Fa dècades que el tercer sector social conviu amb una paradoxa que s’ha anat cronificant fins a esdevenir estructural. D’una banda, la societat i les administracions públiques li encomanen cada vegada més responsabilitats: atendre col·lectius vulnerables, evitar l’exclusió, gestionar serveis especialitzats i sostenir espais de comunitat que el sistema públic, per si sol, no pot garantir. De l’altra, el finançament que rep per desenvolupar aquesta feina continua sent insuficient, irregular i desconnectat del marc laboral que regeix les professionals.
Les dades ho constaten. Segons l’últim Baròmetre del Tercer Sector Social de Catalunya, els costos laborals representen entre el 70% i el 85% del pressupost de les entitats. No és cap sorpresa: la feina és intensiva en persones. Tanmateix, els preus de contractes i concerts públics s’han actualitzat molt per sota de les millores que estableixen els convenis col·lectius, que en els últims anys han registrat increments acumulats superiors al 15%, en molts àmbits per corregir dècades de congelació salarial.
Aquest desajust crea un mecanisme pervers: obliga les entitats a cercar recursos extraordinaris, en forma de subvencions puntuals, línies extraordinàries o licitacions competides, simplement per complir amb els increments de conveni, que sovint són més obligacions legals i morals, que no opcions estratègiques.
Com assenyala reiteradament La Confederació Empresarial del Tercer Sector Social, “el sistema actual trasllada la tensió financera a les entitats, que es veuen forçades a assumir riscos que correspondria a l’administració prevenir”. És a dir, per garantir els drets laborals i la sostenibilitat dels serveis, les entitats han de fer malabars pressupostaris que no sempre són compatibles amb l’estabilitat.
Aquesta situació es fa evident en fets com l’actualització tardana o incompleta dels mòduls de serveis residencials, malgrat increments salarials pactats i vigents, licitacions que es declaren desertes perquè el preu de sortida és inferior al cost real del servei o entitats que han de negociar pòlisses de crèdit per avançar pagaments d’administracions que triguen mesos a liquidar.
Tot plegat revela un problema de model. Com va alertar fa poc la Síndica de Greuges en relació amb el sistema de serveis socials, “no es pot exigir qualitat, continuïtat i professionalitat si els instruments de finançament no estan alineats amb els costos reals del servei”. I no ho estan.
Des d’una perspectiva analítica, el sistema actual genera tres distorsions clares. Una de tipus econòmica, pel fet que el preu del servei no reflecteix el cost real, la qual cosa provoca tensions contínues i decisions ineficients que penalitzen la planificació estratègica.
Una segona de caràcter laboral, ja que les professionals pateixen les conseqüències de salaris històricament baixos, elevada temporalitat i dificultats per consolidar equips. La precarització no és un accident, és un producte directe de l’infrafinançament.
I finalment trobem una distorsió de responsabilitats, en el sentit que les administracions públiques deleguen en les entitats l’assumpció de riscos que, en qualsevol altre pilar del sistema de benestar, serien públics. És una externalització no només de serveis, sinó també de vulnerabilitats.
No és estrany que molts experts qualifiquin aquest model de “quasi-mercat imperfecte”: es demana competir, però sense preus de referència adequats; s’exigeix qualitat, però sense dotar els recursos per garantir-la; es demana sostenibilitat, però es mantenen mecanismes que generen inestabilitat crònica.
El que cal és un replantejament en profunditat. L’actualització automàtica de preus vinculada als convenis, un sistema estable de finançament per cost real, la professionalització de la gestió pública dels contractes i la reducció de la dependència de subvencions puntuals són polítiques de sentit comú. No són demandes corporatives; són condicions bàsiques perquè el sistema funcioni.
El que està en joc no és només la viabilitat de les entitats. És la solidesa d’un model d’atenció que ha de ser previsible, digne i sostenible. I, sobretot, és el dret de les persones, usuàries i professionals, a rebre i oferir serveis de qualitat en un marc just.
Un sistema que exigeix tant i aporta tan poc equilibri és, efectivament, un sistema pervers. I revertir-lo és una qüestió de responsabilitat col·lectiva.
Les entitats socials fa anys que ens alerten que la indiferència és un dels factors que més reforcen la pobresa. A la manca de recursos econòmics s’hi suma la manca de mirada, i és aquesta combinació la que cronifica l’exclusió. Cal que deixem de pensar que la pobresa és “seva” i entenguem que és nostra. Perquè si una societat permet que una part d’ella visqui humiliada, precaritzada o oblidada, aleshores la fractura és col·lectiva.
Recuperar la sensibilitat no és només un exercici ètic; és un imperatiu democràtic. Amb mirar no n’hi ha prou; cal reconèixer. I reconèixer encara no és suficient; cal actuar. Perquè la indiferència pot ser còmoda, però mai és innocent.