Article publicat a Social.cat el 4 de març de 2025.
L’informe El dret a l’habitatge: cap a un model transformador, que aquesta setmana farà públic l’Observatori per a la Transformació Social (OTS), identifica el problema de l’habitatge, en tant que despesa principal per a moltes famílies, com el principal factor de creixement de les desigualtats, de l’empobriment de capes cada vegada més àmplies de la població i de dificultat per sortir d’aquestes situacions. De fet, estem parlant de fractura social, ja que no només és un problema de persones sense llar o vulnerables, sinó que afecta directament a bona part de les classes mitjanes que veuen com el seu somni de tenir una casa digna és cada cop més inabastable.
El document recull les conclusions del debat entre quatre ponents amb mirades diverses, en el marc del cinquè dels Diàlegs pel canvi de l’OTS, després de dedicar les anteriors a la salut, a l’educació, a l’acció social i als fenòmens migratoris. El diagnòstic de partida estableix que l’habitatge s’ha convertit en el principal factor de preocupació per a la població de Catalunya, especialment per a la franja d’edat de 24 a 36 anys, un grup que ha invertit la tradicional tendència a la compra, amb l’increment del lloguer més alt del conjunt de la UE. Entre altres dades, també s’assenyala un augment desproporcionat de preus durant el període 2000-2022, amb pujades per sobre del 100% en obra nova, segona mà i lloguer, que l’any 2022 hi havia 34.856 pisos buits al nostre país i que el 2023 es van produir 7.148 desnonaments, sent Catalunya qui lidera el rànquing de desallotjaments a l’Estat espanyol.
Alguns dels reptes identificats a l’informe són recuperar la consideració de l’habitatge com el dret que és, la necessitat de desmercantilitzar-lo, incrementar de manera substancial l’oferta pública i racionalitzar el parc existent, lluitant contra l’especulació dels grans tenidors i els fons voltor. Davant d’una situació d’emergència que afecta a moltes persones, es proposa un canvi de perspectiva que permeti avançar cap a un habitatge digne, segur i assequible per a tota la població. Passar d’un model que prioritza l’especulació i el rendiment econòmic a un model fonamentat en el dret a l’habitatge i les polítiques públiques, posant la seva funció social per davant dels interessos privats.
Pel que fa als agents del canvi identificats, es destaquen com a claus els moviments socials per l’habitatge, en tant que defensa de drets i pressió política, a les administracions públiques, pel que fa a la regulació i a la inversió, el cooperativisme d’habitatge, com a alternativa a la mercantilització i el conjunt de la ciutadania, fonamental pel necessari canvi de mentalitat.
Com a conclusió de l’informe, s’enumeren i es detallen fins a una vintena de propostes amb l’objectiu de caminar cap a un futur de l’habitatge com a dret fonamental. Són accions que giren entorn de la necessitat de considerar l’habitatge com a bé d’ús i no com a mercaderia, a fer diagnòstics clars abans de proposar polítiques, a generar un mercat de lloguer just i assequible i a elaborar plans específics per a joves i col·lectius en situació de vulnerabilitat.
Tal com deia una de les ponents del debat, cal preguntar-se qui garanteix el dret a l’habitatge. Haurien de ser les administracions, però ens trobem que sovint són les que vulneren aquest dret. Per això cal que la ciutadania les forci a complir la seva responsabilitat com fan amb altres drets.
Estem davant un tema complex que aquests darrers temps ha esdevingut un dels principals problemes de la nostra societat. Un repte que cal afrontar de manera valenta i decidida, amb un imprescindible pacte entre ciutadania, moviments socials i poders públics que recuperi l’habitatge com a dret. No podem oblidar que disposar d’un lloc digne on viure i d’una feina són els elements bàsics que necessita qualsevol persona per desenvolupar el seu projecte vital.