Article publicat a Catalunya Plural el 17 de març de 2026.
Acumulem lleis, plans, pactes i estratègies que haurien de garantir drets bàsics, però massa cops es queden en declaracions d’intencions. El resultat és un estat del benestar que funciona a batzegades, amb desigualtats territorials i amb una sensació creixent de desprotecció. Perquè les lleis i les normatives no transformen res si no travessen el paper.
Hi ha moments en què la realitat és tan tossuda que dona i treu raons de manera vergonyant. El sector social català, sobretot les persones i col·lectius que depenen dels seus serveis i per extensió, els diferents àmbits vinculats a l’estat del benestar, viuen una situació crítica. Una crisi que s’ha forjat, entre altres motius, gràcies a una estranya i incomprensible tolerància institucional envers l’incompliment sistemàtic de les mateixes lleis i acords.
La paradoxa és tan evident com desconcertant. Sense renunciar a les respostes reclamades pel llarg termini, no caldrien grans revolucions normatives per revertir bona part del deteriorament actual. Cal, simplement, complir allò que ja és aprovat. Catalunya, com tants altres territoris europeus, disposa d’un marc legal avançat en salut, educació, dependència, serveis socials, violències masclistes, infància, habitatge o inclusió laboral. Sobre el paper, tenim un estat del benestar robust, modern i garantista. Però massa sovint, allò que la llei proclama no es correspon amb allò que la ciutadania viu.
Acumulem lleis, plans, pactes i estratègies que haurien de garantir drets bàsics, però massa cops es queden en declaracions d’intencions. El resultat és un estat del benestar que funciona a batzegades, amb desigualtats territorials i amb una sensació creixent de desprotecció. Perquè les lleis i les normatives no transformen res si no travessen el paper. Els exemples són tants i tan habituals, que la ciutadania els pot reconèixer fàcilment.
En salut trobem llistes d’espera que vulneren terminis legals, professionals saturades que treballen en condicions que contradiuen qualsevol discurs sobre “centralitat de les cures” i plans d’atenció primària aprovats però infrafinançats. I en educació veiem ràtios fixades, però que no es compleixen, suports a la inclusió que arriben tard o no arriben mai i infraestructures previstes en plans plurianuals que s’eternitzen.
Si parlem de la dependència, parlem de valoracions que superen de llarg els terminis legals, prestacions reconegudes que triguen mesos a fer-se efectives i serveis garantits que no es doten pressupostàriament. Habitatge vol dir lloguers socials que la llei preveu, però que no es despleguen, parcs públics anunciats que no es materialitzen i mecanismes de protecció davant desnonaments que no s’activen a temps.
Les entitats i les professionals de serveis socials i inclusió treballen amb una cartera de serveis que fixa intensitats i ràtios que no es financen, convenis col·lectius reconeguts però no actualitzats en els contractes públics i plans estratègics aprovats sense dotació econòmica, que no es despleguen.
No és un problema tècnic. És un problema polític i de governança. I el preu del no-compliment és la vulnerabilitat multiplicada. Quan l’Administració incompleix les seves pròpies normes, el cost no recau sobre els pressupostos, sinó sobre les persones. Pacients que esperen mesos per una intervenció que la llei defineix com a garantida; infants que no reben els suports educatius que els corresponen; persones dependents que veuen com els seus drets es dilueixen en llistes d’espera; famílies que no poden accedir a un habitatge social que la normativa preveu; professionals de tots els àmbits (sanitaris, docents, socials) atrapats en una precarietat que contradiu qualsevol discurs institucional. Un dret que no s’executa és només una frase ben escrita.
En un país que aspira a reforçar el seu estat del benestar, complir les lleis no hauria de ser un objectiu ambiciós, sinó el mínim exigible. Perquè complir la llei és un acte de responsabilitat democràtica. Això vol dir garantir drets, no només proclamar-los, donar estabilitat als sistemes que sostenen la cohesió social, dignificar els professionals que en són la columna vertebral i protegir les persones que depenen d’aquests serveis.
Quan l’Administració no compleix, erosiona la confiança ciutadana i debilita el pacte social que sosté la democràcia. Per això és imprescindible i urgent restaurar la credibilitat institucional. Revertir la situació requereix inversions, planificació, valentia política i una mirada de llarg termini. Però res d’això serà possible si no es resol abans la qüestió fonamental: el compliment efectiu de les lleis i acords vigents. Perquè no hi ha estat del benestar possible amb drets que només existeixen al DOGC.
El país no pot permetre’s un estat del benestar que sobreviu malgrat el sistema. Necessitem un sistema que funcioni perquè compleix allò que ell mateix ha establert. I això, avui, seria ja una transformació profunda.