Article publicat a Catalunya Plural el 21 d’abril de 2026.
L’acció social no és un complement del sistema sanitari: és una part essencial del sistema de salut ampliat. Per això un país saludable necessita un tercer sector fort, estable i reconegut com a actor estratègic.
Quan parlem de salut, encara tendim a imaginar hospitals, metges, vacunes o dispositius digitals. Però la realitat és molt més complexa: la salut d’una persona depèn molt més de la renda, de l’educació, de l’habitatge i del suport comunitari que no pas del sistema sanitari en si mateix. A Catalunya hi ha una evidència confirmada per dades i diagnòstics: la salut és el resultat d’un ecosistema i aquest ecosistema, avui, està fracturat.
La renda és el determinant més obvi i, alhora, el més ignorat. Quan una família destina una part desproporcionada dels seus ingressos a l’habitatge, quan no pot mantenir la llar a una temperatura adequada o quan no pot assumir despeses imprevistes, la salut deixa de ser un dret i es converteix en una loteria social. Les desigualtats econòmiques condicionen l’estrès crònic, la salut mental, la capacitat de prevenir malalties i fins i tot l’esperança de vida. No hi ha política sanitària capaç de compensar un model econòmic que genera precarietat estructural.
L’educació té un efecte preventiu tant o més potent que qualsevol vacuna. Un infant que creix en un entorn educatiu pobre, segregat o amb poques oportunitats tindrà més risc de patir problemes de salut al llarg de la vida. No és casualitat: l’educació determina la capacitat d’accedir a una feina digna, d’entendre la informació sanitària, de tenir hàbits saludables i de participar en la vida comunitària. Quan el sistema educatiu no garanteix equitat, està generant desigualtats de salut en diferit. I això és especialment greu en un país on l’abandonament escolar prematur continua sent alt i on la segregació escolar persisteix malgrat els esforços realitzats.
També cal parlar de vacunes i de dispositius digitals. Les vacunes són una de les eines més potents de salut pública, però la seva efectivitat depèn de la confiança, de l’educació i de l’accés. La mateixa lògica s’aplica als dispositius digitals: rellotges de monitoratge, aplicacions de salut, telemedicina, historials electrònics. Tot això pot millorar la prevenció i la detecció precoç, però només si hi ha equitat. Quan la bretxa digital coincideix amb la bretxa social, com passa sovint a Catalunya, la tecnologia pot acabar ampliant desigualtats en lloc de reduir-les. La innovació no és transformadora si no és universal.
El tercer sector i els serveis socials són, sovint, el primer i últim mur de contenció davant la vulnerabilitat. Quan una persona perd l’habitatge, quan no pot pagar la llum, quan viu sola, quan pateix violència o quan no pot accedir a recursos bàsics, la salut es deteriora de manera immediata. L’acció social no és un complement del sistema sanitari: és una part essencial del sistema de salut ampliat. Per això un país saludable necessita un tercer sector fort, estable i reconegut com a actor estratègic.
Davant d’aquest panorama, calen propostes valentes. Necessitem un pacte nacional pels determinants socials de la salut, no un pacte sanitari: un pacte social amb objectius mesurables en renda, habitatge, educació i salut mental. Cal una educació que trenqui desigualtats, no que les reprodueixi: reducció real de ràtios, codocència, equips multidisciplinaris, educació 360 i una lluita efectiva contra la segregació. Necessitem un sistema de salut preventiu i comunitari, que integri realment salut, educació i serveis socials, i que avaluï les polítiques amb independència i rigor. És imprescindible tractar l’habitatge com a dret fonamental, amb un parc públic massiu i permanent, regulació efectiva del lloguer i models alternatius com el cooperativisme d’habitatge. I necessitem reforçar el tercer sector amb finançament estable, millores laborals i participació real en la cocreació de polítiques públiques.
La salut no es juga només als hospitals i als CAP. Es juga a les escoles, als barris, a les llars, a les feines, a les polítiques fiscals i a les decisions col·lectives. Si volem una societat saludable, hem de deixar de mirar la salut com un àmbit sectorial i començar a mirar-la com el que és: el resultat de totes les desigualtats i de totes les oportunitats que generem o neguem.