Article publicat a Catalunya Plural el 13 d’octubre de 2025.
Des de Catalunya estant, viurem l’efecte dominó de la caiguda de Sánchez. Tot se sacsejarà i el tauler s’esquerdarà. Potser aquesta és l’única bona notícia que tindrem. Toca que Junts i ERC rendeixin comptes per tot el que ha passat des del 2017. Les pròximes convocatòries electorals poden suposar obrir un nou cicle a la política catalana.
Tant el tauler polític català com l’espanyol es mouen entorn de la pregunta que encapçala aquest article. La política espanyola s’ha convertit en una cursa de resistència on l’únic objectiu sembla ser aguantar. Pedro Sánchez, amb el seu estil camaleònic, ha sobreviscut a mocions, pactes impossibles i escàndols mediàtics. Però la pregunta ja no és si caurà, sinó quan i com. I sobretot, què vindrà després.
A Madrid es juga al malabarisme institucional, amb el líder socialista mirant de mantenir l’equilibri entre la governabilitat i la supervivència, mentre tasta la medicina que ell va permetre aplicar a l’independentisme català. Sánchez està comprovant en primera persona la “clemència” d’un poder judicial espanyol corrupte i antidemocràtic.
I mentre el “deep state” treballa amb la seva habitual eficiència per garantir que cap inquilí de la Moncloa es desviï del principal objectiu, que no és altre que garantir la “sacrosanta unidad”, el govern socialista mirar de mantenir els difícils equilibris de l’acord d’investidura de la majoria progressista. A hores d’ara, ha quedat acreditat que els compromisos amb Junts i ERC eren paper mullat. L’amnistia ha estat una jugada arriscada, però no altruista. Una moneda de canvi per a la investidura, no una aposta pel diàleg real. I això ho saben tant Junts com ERC, que comencen a preparar-se per a un escenari post-Sánchez. No s’ha complert cap dels acords, més enllà de l’ús del català al Congreso de los Diputados. Un balanç trist i frustrant, per més que Rufián i Nogueras s’esforcin a fer-se els ofesos amb una doble versió, una quinqui i una més pija, d’un mateix fracàs. Retòrica buida que només serveix per fer més gran el desastre.
Si els Feijoo i les Ayuso aprenen a callar una mica, sembla evident que l’escenari que s’albira passa per un govern PP-Vox amb una agenda recentralitzadora i una clara voluntat de desmantellar els pocs avenços progressistes aconseguits. L’espantall “que ve la ultradreta”, que va funcionar durant un temps, ja no cola per bona part de l’electorat espanyol. Faria bé el partit socialista en reflexionar, durant la travessia del desert que té per davant, sobre la feblesa de generar discursos tan pobres.
Des de Catalunya estant, viurem l’efecte dominó de la caiguda de Sánchez. Tot se sacsejarà i el tauler s’esquerdarà. Potser aquesta és l’única bona notícia que tindrem. Toca que Junts i ERC rendeixin comptes per tot el que ha passat des del 2017. Les pròximes convocatòries electorals poden suposar obrir un nou cicle a la política catalana. Possiblement, el PSC serà el gran beneficiat, ja que Illa assumirà el paper, en clau espanyola, de darrer reducte de resistència a la ultradreta. Això, sumat al fet que el vot independentista es dividirà entre Aliança Catalana i l’abstenció activa de càstig als partits responsables del fracàs del 17, permetrà al socialisme català seguir al poder durant un temps. Això sí, amb grans dificultats per obtenir suports i acords parlamentaris.
Mentrestant, la Catalunya processista activarà dos mantres contra l’independentisme. El primer, acusar-lo d’apostar pel “com pitjor, millor”, en el sentit de celebrar que governi l’extrema dreta a Espanya. Una acusació tant tramposa com absurda. Quan entendrem que governi qui governi l’estat espanyol, que no el poble espanyol, sempre treballarà contra Catalunya? Potser el que necessitem per assumir que no hi ha encaix possible és un govern espanyol descaradament hostil, sense cares amables que amaguin falses promeses.
El segon mantra serà etiquetar a Aliança Catalana com a extrema dreta, donant continuïtat a un error que va començar amb absurds cordons sanitaris i el bloqueig incomprensible dels mitjans de comunicació afins al poder. El partit de l’alcaldessa de Ripoll és una formació de dretes, racista i aporofòbica. Però cada cop que un periodista o un polític la qualifica d’extrema dreta, li proporciona un vot més de cara a properes conteses electorals. El més que possible creixement d’Aliança serà el preu, caríssim, que es pagarà pels errors comesos. Una part de la ciutadania els votarà farta de discursos independentistes farcits de renúncies i mentides i decebuda de discursos d’esquerres que no s’atreveixen a parlar de manera valenta de temes com la immigració. Sílvia Orriols ha sabut capitalitzar el desencant, la por i la indignació d’una part de la població que se sent abandonada per l’independentisme institucional i menyspreada pel progressisme urbà. Aliança Catalana no juga a la gestió, juga a la confrontació. I en un context de crisi econòmica, inseguretat i desafecció política, aquest tipus de missatge troba terreny fèrtil. El seu creixement a municipis petits i mitjans és només el preludi d’un gran salt al Parlament.
La suma d’un independentisme orfe de representació política i del creixement d’Aliança Catalana no serà un fenomen anecdòtic. Serà una alerta roja per a ERC, Junts i la CUP, que han perdut el poc crèdit que els quedava. Cal que tots els responsables del fracàs del procés independentista s’apartin d’una vegada i es comenci a construir, des de la base, nous projectes il·lusionants que ajudin a superar la desafecció i la frustració acumulada.