Article publicat a Social.cat el 10 de juliol de 2025.
Enmig de la transformació digital que viu la societat, l’impacte de la intel·ligència artificial (IA) ja no és una especulació futurista i avui transforma profundament la pràctica totalitat dels sectors econòmics. Per descomptat, no en queden al marge aquells que són claus pel benestar de les persones: els serveis socials, l’educació i la salut. En aquests àmbits, on les emocions humanes són centrals, l’ús de la IA obre noves perspectives i desafiaments sobre com ens relacionem amb la tecnologia.
Tota tasca professional i laboral té un component emocional, naturalment. Però és evident que en aquelles feines vinculades a l’atenció a les persones, aquesta dimensió adquireix una força i una influència transcendental. Salvant les distàncies, m’atreveixo a comparar aquest moment d’integració de la IA en aquests serveis amb el paper que van jugar durant la pandèmia del 2020. Si ho recordeu, el rol jugat per les professionals dels sectors salut, educació i acció social va ser cabdal per donar resposta a la crisi i a les seves conseqüències.
Bill Gates afirma que les professions que millor resistiran l’impacte de la intel·ligència artificial seran aquelles que impliquen interacció humana, creativitat i gestió de persones. I posa com a exemple l’atenció sanitària i l’educació, on l’empatia, el lideratge i la creativitat són essencials, qualitats que les màquines encara no poden replicar de manera efectiva.
En l’àmbit de la salut, la IA ja contribueix a detectar patologies amb més precisió, anticipar riscos i personalitzar tractaments. Però la seva dimensió emocional va més enllà: sistemes d’IA poden analitzar el to de veu d’un pacient per identificar estrès, ansietat o depressió. Aplicacions que acompanyen persones amb demència o malalties mentals simulen converses empàtiques que, malgrat no sentir, poden reduir la sensació de solitud. Tanmateix, el risc és clar: si deleguem massa en aquestes eines podríem erosionar el vincle humà, que és fonamental en la relació clínica. L’empatia genuïna no es programa, es viu.
En entorns educatius, la IA s’aplica en sistemes adaptatius que ajusten contingut al ritme de l’alumne. Però també s’explora la seva capacitat per detectar frustració, desmotivació o estrès mitjançant l’anàlisi de conducta. Els assistents virtuals poden oferir reforç emocional, animar a persistir i crear una experiència més personalitzada. Però mai la IA podrà substituir el paper d’educadors i educadores. L’ensenyament no és només transmissió de coneixement, sinó també modelatge emocional i presència significativa. La IA pot ajudar, però no substituir el caliu del docent.
Des de l’acció social es treballa amb persones en situació de vulnerabilitat emocional, econòmica o social. Algunes plataformes d’IA s’utilitzen per anticipar situacions de risc, gestionar sol·licituds o oferir suport mitjançant xats. Aquestes eines poden facilitar l’accés i reduir barreres, però també ens han de plantejar dubtes ètics: és lícit automatitzar l’acompanyament emocional d’una persona en crisi? També en aquest cas la dimensió humana de les professionals i els vincles que es generen són irrenunciables.
La IA no sent, però pot afectar les emocions humanes de forma profunda. En sectors on el contacte humà és essencial, cal una reflexió ètica, pedagògica i relacional sobre com integrem aquesta tecnologia. Més que una substitució, pot ser una eina complementària que amplifiqui el benestar si sabem traçar límits i mantenir la centralitat de la persona. La clau està a avançar-nos i controlar el procés d’integració de la IA als nostres sectors. Els debats sobre la pertinença o no del seu ús o sobre l’impacte que tindrà sobre els llocs de feina, s’han de transformar des d’ara mateix en accions i decisions que permetin una implementació controlada d’una eina que ja està aquí.
En aquest sentit, el sector social hauria d’aprendre d’experiències passades. En tot el que es vincula a la innovació i la digitalització, acostumem a anar tard i a ser dels darreres àmbits en posar-s’hi. Amb la IA hauria de ser diferent. Si no, un cop més, els avenços tecnològics tornaran a deixar a la cua als més vulnerables.
De manera complementària a l’enfocament de l’aportació emocional imprescindible en l’ús de la IA en determinades professions, cal fer també la mirada cap a la dimensió emocional pel que fa a la relació entre les persones usuàries i les eines IA. Aquesta, per definició, és una construcció basada en algoritmes, dades i capacitats de càlcul. No té sentiments propis, ni consciència, ni la complexitat bioquímica que origina les emocions humanes. Tanmateix, les noves generacions d’IA generativa poden reconèixer patrons emocionals en llenguatge, veu, imatge i conducta. Fins i tot poden simular respostes empàtiques amb resultats sorprenents.
És legítim, doncs, preguntar-nos si aquesta “empatia artificial” té un valor real o si ens aboca a una relació emocional amb una entitat essencialment freda. Potser la resposta rau en com la IA complementa, més que substitueix, les nostres capacitats emocionals. La clau pot estar en la responsabilitat amb què desenvolupem i utilitzem la IA. Si reconeixem els límits entre emoció genuïna i simulació funcional, podrem aprofitar els avantatges de la IA sense caure en falses expectatives. Així mateix, serà fonamental preservar espais on la vulnerabilitat humana sigui acollida amb autenticitat, no només amb eficiència algorítmica.
Tot plegat reclama una mirada crítica però també creativa. Potser el veritable repte no és si la IA pot sentir, sinó com ens transforma el fet de conviure amb una presència artificial que pot simular sentir-nos.